Els continguts, tant escrits com fotogràfics, d'aquest escrit pertanyen als seus autors/es i no es poden reproduir parcial o totalment en cap mitja imprès, digital, oral o de projecció sense el consentiment exprés dels seus autors/es, que haurà de sol.licitar-se mitjançant IMA.
Quan es parla d'adopció internacional sempre sorgeixen dos tòpics, que malgrat ser els més coneguts no creiem que siguin els més representatius de la majoria de les experiències: els problemes burocràtics, a vegades insalvables, i els diners. I parlant del Marroc, degut al gran desconeixement, malgrat la proximitat, que tenen moltes persones d'aquest país, aquest dos tòpic encara cobren més força. Be, nosaltres varem adoptar dos nens en el 2001 a Marràqueix, i pel positiu de la nostra experiència, i per les poques vegades que aquestes experiències positives, la majoria, arriben a la premsa, creiem important incloure-la en les planes web d'IMA.
Tot va començar al febrer del 2001, ja teníem tots els papers exigits per les lleis espanyoles i marroquines, i varem enviar-los a la Wilaya de Marràqueix. No havíem estat mai al Marroc, era un país que pràcticament desconeixíem, però teníem dos motius molt importants per escollir-lo: una incipient associació anomenada IMA formada per persones molt entusiastes i col.laboradores, i el fet que tot el procés fos absolutament transparent i es pogués realitzar de forma personal, sense la intervenció de ECAIs. Érem la segona parella que enviava el seu expedient a Marràqueix, pel que es pot dir que érem una mica pioners, encara que contàvem amb l'ajuda de les parelles que havien anat prèviament a Rabat.
Des de la Wilaya ens varen dir que la primera parella aniria cap al maig (i així va ser), i que nosaltres aniríem al juny. No obstant, va arribar juny i no ens varen deixar anar, juliol (s'ens deia que feia massa calor), agost (eren vacances), i setembre, el terrible 11 de setembre. De sobte tot lo relacionat amb el mon musulmà sorgia amb forca als mitjans de comunicació, i moltes vegades, no de forma positiva. Segur que tot això no era bo pel nostre expedient, que per utilitzar un símil biològic, s'havia convertit en una mena d'embrió humà, un nen, encara desdibuixat, però que com suposo que passa amb els pares biològics, no deixava de ser real. Be passaren octubre, es va retirar l'ambaixador espanyol del Marroc, i les relacions entre els dos països passaven per un dels seus pitjors moments. Com el lector es pot imaginar, la nostra situació era desesperada. Des de la Wilaya ens deien que el retard en el nostre expedien era degut a problemes interns amb la creche (orfenat). Però, com creure'ls?
Finalment, a finals de novembre varem rebre la invitació per anar-hi. I era cert, la directora de la creche havia estat destituïda, i aquest havia estat el principal motiu pel retard. Ara la direcció de la creche estava en mans de quatre dones, totes estupendes, però en especial, volem destacar la voluntat de Mme. Anisà (a la qual, com moltes vegades bromejàvem les tres parelles que ens varem trobar a Marràqueix, haurien de fer un monument en mig de la placa Catalunya). Malgrat els problemes familiars pels que passava Anisà, i descuidant la seva pròpia feina, ens va acompanyar en la major part de tots els tràmits burocràtics. Des d'aquí volem aprofitar per reconèixer públicament el gran deute moral que varem contraure amb aquesta gran dona.
Un cop al Marroc, varem decidir adoptar dos nens de cop. Des de fora pot semblar un caprici, però no ho era per nosaltres, no podia ser de cap altre forma: aquells dos nens eren els nostres fills. No era fàcil, semblava que a la legislació marroquina res ho impedia, però ningú gosava donar-nos el permís. Així que, amb la gran ajuda de Mme Anisà, varem intentar veure al Secretari General del Wali. Per posar un símil català, el Wali es el màxim representant regional, l'equivalent al President de la Generalitat, i el seu Secretari General, el Conseller en Cap. Vist a distancia, ara no podem creure que ho aconseguíssim. Gracies a la nostra perseverança (no cal dir que qualsevol intent de suborn hauria estat un suïcidi). Varem parlar amb ell dos minuts, teníem les frases que volíem dir estudiades de memòria en francès, no tindríem mes temps. La resposta va ser: "i quin es el problema?"
Des de aquest punt, la resta de tràmits burocràtics varen seguir el seu curs. Es un procés llarg, on intervenen mes d'una dotzena de papers, alguns dels quals han de circular per cinc o sis institucions diferents. Comptàvem amb l'ajuda inestimable de tota la informació que IMA recopila i entrega a les famílies, on es descriu en tot detall (a vegades fins l'últim detall: "ves a tal lloc, puja al primer pis, entra per la segona porta de l'esquerra, trobaràs a un funcionari amb bigoti, preguntali...."). Finalment, en poc mes de dos setmanes, teníem tots els papers. I això que respectàvem el ramadà i deixàvem de treballar cap a les tres!
De tota aquesta part varem treure unes conclusions molt importants:
Quan ja teníem tots els papers llestos per poder marxar amb els nostres fills, encara faltaven quatre o cinc dies pel nostre vol. Podíem adelatar-ho sense cap cost, s'apropava nadal, però encertadament no ho varem fer. Malauradament, els nens adoptats per moltes famílies presenten malalties i deficiències que fan recomanable accelerar al màxim el retorn a Espanya, on poden ser tractats adequadament. Afortunadament aquest no era el nostre cas. Varem tornar a visitar la creche, amb més calma, ens varem despedir de tothom, ens varen convidar a sopar en dues ocasions,... i varem gaudir d'un té a la terrassa del cafè Paris, a la placa Hamed el Fna veient la posta del sol i sentint les crides a l'oració. Tot un espectacle! A continuació incloíem algunes fotos.